Dos bancs de fusta serveixen de butaca, posició privilegiada davant d’un escenari d’absoluta quietud. Només dos faigs verds em fan costat, al meu mateix nivell, còmplices; més enllà tot és distància, obert; cap pla interseca amb la meva mirada, tret de les llunyanes muntanyes que tanquen la vall de la Cerdanya. No obstant això, tinc la sensació que allargant la ma podré tocar qualsevol dels minúsculs pobles, animals i camps multicolors pentinats en diferents direccions. La puresa de l’aire i l’inusual silenci em fan sentir dins d’una capsa petita, estranya, on tot objecte visible és només un simple decorat al meu abast, i el cel n’és la tapa.

Quan m’acostumo a no sentir-hi, me n’adono que allò que m’envolta és real.

Els arbres de fulla caduca, ara verds a la primavera, ressegueixen el curs del riu, que fa de frontera entre camps ensalvatgits i verds i camps cultivats, ara secs. Rere el turó, els núvols juguen a ombrejar capritxosament sectors del territori. Alguns cotxes es desplacen per les carreteres en la llunyania; són l’única cosa, tret dels batecs del meu cor i el formigueig dels meus pensaments, que es mou. No bufa el vent, no es mouen les fulles. Les ombres allargassades dels faigs, juntament amb la meva, fan de rampa d’enlairament, i m’animen a aixecar-me a volar.

El perro al que le gusta la guitarra.

O_o

(Source: finofilipino)

Cómo veo yo las cosas y cómo las ve mi gato.

(Source: tastefullyoffensive, via finofilipino)

Me muero de ganas….   “gallina de pieeel”